ORGULL DE SER VINYERO

REFLEXIÓ:
Amb la campanya electoral, sembla ser que la majoria de grups polítics ens volen fer recuperar l’orgull de ser arbuciencs...
També en aquesta campanya, s’ha fet evident que a Arbúcies hi tenim un problema de cohesió social. Quan fa unes legislatures enrera no es parlava de seguretat, criminalitat... en aquesta campanya ha estat un dels temes estrella: la inseguretat a Arbúcies i la millora de la seguretat als carrers...
No entraré pas a fons en el tema de si ara hi ha més inseguretat ciutadana que no abans, per poder-ne parlar amb propietat caldria basar-se en estadístiques i en elements d’anàlisi socials que ara mateix no tinc a mà.
En tot cas i lligant l’orgull de ser arbucienc amb la cohesió social, crec que aquests dos factors es podrien interrelacionar. M’intentaré explicar millor: possiblement si trobéssim maneres de poder fer que tots els vilatants sentissin orgull de ser de la nostra vall del riu vermell potser llavors disminuïria la descohesió...
I bé, què té a veure això i el bloc de l’entitat ecologista arbucienca NiUS?

INTERROGANTS
I ara vé la lligada de l’allioli...
Pocs vilatants d’Arbúcies hi ha que tinguem consciència de comunitat, entesa com consciència de ser membres d’una societat de la que en rebem però també de la que en devem. Quanta gent hi ha que faci les compres setmanals a l’Spar, Can Jordi, Can Nadal? Qui hi ha que es compri el calçat a Ca la Nati o a Can Pere Gras? Quanta gent la seva estona de lleure la dedica a conèixer o a cuidar els entorns de la Vila Jardí del Montseny (entengui’s això com un eufemisme: fer excursions, menar un hort o una vinya...). Poquets. El que de veritat mola del cap de setmana és agafar el cotxe i anar a l’Espai Gironès a goitar, passejar i comprar a l’H&M o Pull&Bear...
L’estereotip d’autèntic aborígen arbucienc actual és el següent: persona que treballa molt, moltíssim, moltes hores i matí i tarda. Res de només matins i a la tarda fer quelcom per un mateix o per la familia. Matí, tarda i vespre a la carrossera. De casa a la feina i de la feina a casa, i així de dilluns a divendres... i el dissabte toca marxar i anar a gastar-se’ls al centre comercial (i aprofitar per fer la compra setmanal, per tant fuga de capital arbucienc cap a la capital provincial).
De vegades el meu avi m’explica com eren els aborígens arbuciencs en l’època de postguerra: també eren treballadors, a tothora...sempre treballaven, unes hores a compte d’altri (quan hi havia feina a Ca l’Ayats) i quan no n’hi havia (de feina a Ca l’Ayats), també treballaven, però a casa (hort i vinya). És a dir, convivien dues economies dins la mateixa familia: la del treball remunerat i la de subsistència.
Ara, el tema hort (i vinya ja no en parlem, podriem dir que té una existència merament casual) ha quedat relegat a quatre jubilats. Bona part de les feixes del voltant d’Arbúcies estan plenes de pinedes (espècie no autòctona), i sobretot deixades (amb el perill d’incendi que comporta).

PROPOSTA:
Per què no, aprofitant la cojuntura de decreixement econòmic actual, recuperem aquell sistema de doble vida econòmica? Per què no ens proposem de promocionar i fomentar la producció local i la compra d’aquesta? A mi m’agrada el cartell que hi ha a Can Jordi de: “Nous del Pla de les Arenes, les millors del món. Els clients ho diuen i ells mai no menteixen”. És més, segur que molta d’aquesta producció de jubilats, a petita escala és sobrant (no ho sé, però per experiència familiar, al meu avi que mena un hort... sempre l’hi sobra de tot i ho ha de regalar abans no es prodreixi). Perquè no des de la principal institució del municipi es creen mecanismes per tal que els hortalans que tant bé fan la seva tasca de mantenir la vila com un jardí del montseny, en surtin beneficiats d’alguna manera? Potser una parada al mercat... no sé... de mecanismes segur que n’hi ha. Fa falta estudiar quins, en tot cas, el primer que fa falta són ganes de tirar-ho endavant.
Potser així, fomentant la producció, compra i manteniment del terreny de cultiu actual aconseguirem això: l’Orgull de ser Vinyero, afavorint, és clar, una major cohesió social.Pep Montsant i Espígol